PRESENTACIÓ A LA BIBLIOTECA DE BIGUES 25 de novembre de 2015

Avui, 25 de novembre es commemora el Dia  Internacional  de  la Violència de Gènere, cosa que vol dir que alguna cosa no va be si s’ha de commemorar un fet així any rere any. El millor seria que aquest dia no existís perquè ja no moririen persones a mans de les seves parelles, dones en la majoria dels casos.

Avui  en dia amb tanta informació tots sabem el número de dones que moren en el món, el número de dones que son violades,  el  número  de  dones  que  pateixen violència física i psíquica, el número  de dones que se suposa que no diuen res. 

I són això, un número en un diari o en un telenotícies. 

I darrera de cada número hi ha milers de patiments, incomptables patiments que s’han callat durant molt de temps, massa temps per les nostres consciencies.  Tot això hauria de fer pensar a tots aquells poders fàctics que s’omplen la boca quan una dona o una criatura mor a mans de qui presumptament les ha de protegir.

Parlem del mon, però si es centren en aquest país hem de dir que fins no fa gaire temps les dones no tenien cap dret. En un article de Lucia Etxebarria donava detalls molt èxplicits que van durar fins ben entrada la dècada dels 70:

•  A l’estat espanyol, una dona no podia treballar sense el consentiment del marit

• Una dona només podia tenir un compte corrent sempre amb el permís del marit.

• Una dona que se separava del seu marit perdia la pàtria potestat dels seus fills, inclús si el motiu eren maltractaments.

• Fins el 1963, el Codi Penal espanyol contemplava que el marit podia matar a la dona adultera, després ja no era un dret però si un atenuant en cas d’assassinat.

• El pare podia donar en adopció als fills sense el consentiment de la mare

• Els maltractaments no es podien denunciar, la dona que ho feia era titllada de boja per part de la mateixa policia, qui la convidava a tornar a casa amb el seu maltractador.

I aquesta era la vida de moltes de les nostres mares i àvies. I convé no oblidar-lo.

Què volia explicar en aquest llibre? 

En primer lloc, explicar la realitat que percebia de petita del lloc on vaig néixer.

Vaig nàixer a una ciutat andalusa als anys seixanta, en un barri molt pobre on tot era molt difícil, les polítiques franquistes de la època obligaven a les dones a passar-se la vida tenint fills, perquè el dictador volia futurs soldats per la pàtria.

I tal com he explicat en aquesta època les dones no eren res. Era un temps de silenci, d’aguantar-ho tot sense dir res, d’aguantar maltractaments per part del marit i intentar criar molts fills sense tornar-se boja. Ma mare va ser una d’aquestes dones, i he volgut fer-li un homenatge més que merescut des dels meus ulls de nena petita.

A partir d’aquí arrenca aquesta història, a vegades cruel, perquè la societat que ens envoltava era cruel. Ara està molt de moda parlar de la explotació infantil i sembla que oblidem que fa cinquanta anys que en aquest país els nens no anaven a escola i amb vuit anys havien de treballar, on vivia jo recollint les olives si eren nens i netejant pels rics si eren nenes. 

I què pot fer una nena de cinc anys que veu i nota tot això i a més li fan un mal irreparable? El que van fer, segurament moltíssimes nenes i dones que van passar pel mateix, fugir, desaparèixer, refugiar-se en un mon que els donà allò que al seu voltant no reben: AMOR.

En el llibre parlo metafòricament de nenes que desapareixien i que ningú s’adonava que ja no hi eren. Eren nenes maltractades i humiliades que només podien callar i fugir i crear-ne el seu món particular amb allò que veritablement les feia felices. 

I com que sempre m’han agradat els contes i la ficció, he volgut embolicar un fet que pot traumatitzar per tota la vida en un conte. No per frivolitzar-ho, sino per intentar donar una altre perspectiva i encoratjar a dones que han passat pel mateix que es pot sortir d’aquesta situació i només d’una manera. DEMANANT AJUDA. 

Espero haver-ho aconseguit i que us agradi força el que he escrit.

Gràcies al carinyo de tota la gent que va venir

En Ricard, personatge de la història de Tatuaje i qui em va animar a escriure-la